El problema de Déu en el racionalisme cartesià : René Descartes ( 1596- 1650 )







1.- Els orígens del problema de Déu: la tradició medieval cristià.1.1 Les tradicions platònica i aristotèlica : sant Agustí i Sant Tomàs.

  • 1.2 El problemes dels universals dins l'escolàstica cristiana.2.- El plantejament del problema en Descartes : la fe i la raó han de poder complementar-se.
  • 2.1 La tercera meditació :" De déu , que existeix."


  • 3.- Aportacions actuals sobre el problema de Déu segons la teologia.
  • 4.- Bibliografia

----





Qui és Déu en la filosofia de Descartes? Com s'entén Déu dins la seva filosofia ? Com Descartes prova l'existència de Déu ?

1.- Els orígens del problema de Déu dins la tradició medieval cristiana

Per respondre a aquestes preguntes hauríem de començar per respondre sobre la idea anterior a la filosofia cartesiana de què representa Déu per la tradició occidental. Descartes inicia una nova edat històrica perquè s'estableix un nou paradigma o model de pensament respecte al mètode de recerca científic i respecte al criteri de veritat i certesa sobre el món. Fins l'edat Mitjana, segles IV -XIV , la teologia havia dominat pels principis d'autoritat i tradició tot el pensament occidental. El cristianisme havia establert els criteris de fe per sobre la raó per determinar els models de pensament sobre la realitat. Al llarg d'aquests segles el platonisme amb Sant Agustí d'Hipona com a defensor i l'aristotelisme amb Sant Tomàs d'Aquíno com alternativa , havien representat la tradició cristiana.

1.1 Les tradicions platònica i aristotèlica : Sant Agustí d'Hipona i Sant Tomàs d'Aquino

Sant Agustí (354 Tagasta (Algèria) - 430 Hipona ) en la seva obra fonamental "La ciutat de Déu" (Civitatem Dei) i les seves "Confesions" planteja una veritable antropologia metafísica. Una de les idees que destacà en el seu pensament va ser la idea de subjecte i la idea de consciència en relació amb un mateix és la seva aportació a la filosofia cartesiana `[ veure influències ]. Per Sant Agustí "Tot és signe". O sigui, cal una lectura simbòlica i lingüística-exegètica de la realitat. Déu és manifesta en la seva realitat creada. L'home ha de posseir la saviesa i per això hem d'ascendir a Déu per ser felicos . Déu i l'`ànima són objecte de la filosofia. De fet l'ànima ens porta a Déu. En aquesta línia estableix una dialèctica entre el creure i el comprendre , entre la fe i la raó. Com fer possible la raó i la fe ? El regne de les idees de Plató coincideix amb el regne de Déu encara que la fe sigui abans que la raó. Però arriba a la tesi que " no creuràs en res si no ho entens o comprens" . La saviesa i la ciència no es juxtaposen sinó es troben en la teologia de Crist. Crist és home-Déu , saviesa i ciència retrobades. Déu és al cim de tota la creació com a plenitud i perfecció. La creació està composada per éssers contingents i febles que són creats per ell. Sant Agustí crea doncs una filosofia de l'essència , de les idees. Per això l'home i la llibertat és una qüestió bàsica per Sant Agustí. L'home lluita entre la carn i l'esperit , entre el món i el seu creador. I és precisament el jo el centre de l'elecció entre aquest dilema. Déu és en el fons qui actua en nosaltres.Malgrat el nostre lliure albir , Déu ens fa actuar i tendir al Bé. Però semblava dons que el cos i la matèria representaven per nosaltres un problema i el món un muntatge provisional inautèntic. Agustí situa doncs el dualisme de substàncies formades per cos i ànima. D'aquesta manera el Déu de Sant Agustí és per ser contemplat i estimat amb la màxima saviesa.
Sant Tomàs d'Aquino ( 1225, Castell de Roccasecca , (Aquino) 1274 ,Lió ) representà una concepció antropològica de l'home cristià novadosa. Dominic que intentà respondre a la concepció de Sant Agustí dualista de matèria i esperit. Per Sant Tomàs hi ha una unitat de formes : distintes maneres de pensar el mateix o de formes físiques de presentar-se la matèria per exemple. En la seva obra "Summa Teològica" construida per articles presenta el seu pensament sobre Déu i la seva filosofia. Déu és el principi , artifex i la fi de tot, i la història serà la revelació del pla de Déu a l'home. Per això utilitza l'aristotelisme per defensar el seu pensament : una articulació entre raó i natura. Sant Tomàs d'Aquino es presenta en una època que l'economia agrària va deixant pas a una cultura urbana que progressa poc a poc gràcies als avenços tècnics. Sant Tomàs busca fer creible el cristianisme reconciliant raó i fe , partint d'Aristòtil. Creure per comprendre. Per això va fer un ús sistemàtic de la filosofia per a ús de la teologia. La teologia ha de fer filosofia per arribar a ser comprensiva i no dogmàtica. La teologia és un discurs sobre Déu. Sant Tomàs representa per primera vegada l'exposició sobre les condicions de possibilitat d'un discurs sobre Déu. El déu de la fe no pot ser distint al déu de la raó per Sant Tomàs. L'essència de Déu no pot ser coneguda. Això precisament fa evident el misteri sobre Déu. La seva primera qüestió sobre l'existència de Déu com a causa i fi de tots els éssers com a providència de la història dels homes. Sant Tomàs orienta les seves proves o vies de la seva Summa com a meditacions tal com farà Descartes també. Per tant per Sant Tomàs les proves sobre l'existència de Déu presentades com a vies són orientacions o invitacions per meditar.Les cinc vies presenten el moviment, la causa eficient, la necessitat, els graus de realitat, la causa final i la unitat del dinamisme com arguments per provar l'existència de Déu. Només dient el que Déu no és podem parlar de Déu. Com parlar de Déu ? Per això la matèria i l'esperit constitueixen una unitat consubstancial coexistint i dins una activitat en comú. Jo sóc el meu cos. La natura de l'home és en la Natura o el cosmos.Així l'home en aquesta unitat matèria/esperit troba la perfecció en el pla de Déu però de manera profana i no sagrada com era en Agustí. La natura és natura per si sola. D'aquesta manera la tradició aritstotèlica de Santo Tomàs representava un element existencial i racional al cristianisme com a tal.

1.2 .- El problema dels universals dins l'escolàstica cristiana.

Les qüestions relacionades amb el pensament sobre déu havien d'entrar doncs dins aquesta ortodòxia. Les nombroses ordres religioses de l'època com dominics, franciscans, jesuïtes... representaven les tendències i les aportacions a entendre el cristianisme com a estil de vida o com a moral per viure. Però tal com va dir els dos grans poetes i literats italians Petrarca i Dante aquesta època va representar una etapa de foscor i de tenebres pel pensament. Les paraules "creure per entendre" eren el resó permanent dins l'època. L'imperi romà havia trencat la unitat entre Occident i Orient. El feudalisme com a sistema econòmic,jurídic, cultural van instaurar una manera de viure i veure el món. El problema comença quan aquest discurs de paraules que utilitzem per dir-nos constitueixen la història. Uns conceptes que eren utilitzats en les discussions i debats molt genèrics com per exemple : " home" " ésser" " animal" .... Aristòtil havia dit que són conceptes que essent un es diuen de molts. Però quan s'utiitzen aquests conceptes tenien una clara referència real dins la natura ? De fet plantejava el problema de la realitat dels conceptes com entitats físiques o lingüístiques unicament. Aquests conceptes formaven part d'un ordre jeràrquic establert per la naturalesa. El problema doncs era si hi havia una realitat universal o només un cert estatus ontològic que asignem a un nom. Dit d'altre manera , sembla que atribuïm a un nom un estatus que reconeixem sense que sigui propiament real. Això fa que l'existència és dels individus que tenen elements comuns que es vinculen per analogia i no dels universals mateixos. Aquesta problema que s'allargà durant tot el segle XIII va enfrontar els pensadors amb la idea de trobar fonaments segurs i objectius del coneixement , de la ciència. Com es justifica la ciència ? Aleshores es derivà el problema cap al judici o el propi acte de jutjar si les dades que rebem de l'exterior poden ser considerades bones o no. El que planteja el valor de veritat o falsetat del que arriba a l'intel·lecte. Serà Guillem d'Ockham qui estableix que conèixer les coses és dir-nos mentalment el que ens representen aquestes. El terme mental es diu de moltes coses, això és l'universal. A finals del segle XIII es volen alliberar de l'Esglèsia i de la seva vinculació amb l'Estat. Per això s'inicia un nova consciència individual sobre un mateix. Les causes noves com els moviments demogràfics, una nova economica precapitalista i el pas a unes monarquies autoritàries ofereixen una relació diferent amb l'estil de vida. La fe deixa pas a la raó com actitud emancipadora, lliure, crítica dels individus que persegueixen en progrès. El Renaixement presenta aquesta actitud nova , ara molt més segura i serena , i més autònoma dins la ciutadania. La ciutat és el nou nucli que permet establir-hi relacions cosmopolites entre mercaders, artistes, cortesans. L'element humà adquiereix un protagonisme per sobre de l'element diví o sagrat. S'imposa un esperit laic i crític que obrirà les portes al racionalisme del segle XVII. L'home es vincula amb la religió de manera diferent com fins aleshores.L'Humanisme amb figures com Michael Montaigne presenten una alternativa a entendre la relació amb un mateix i amb el món força diferent. L'home humanista deixa de tenir por i afirma la seva immanència , el seu individualisme i el seu escepticisme. El retorn als clàssics com un segon naixement veritable.Michel Montaigne serà qui representa l'ideal humanista renaixentista.Els seus"Assaigs" recupera la tradició clàssica d'un home preocupat per una meditació interior que es vincula a l'escepticisme.Montaigne utilitza la posició socràtica per parlar de la condició humana : qui sóc jo? Gràcies a aquest autor es comença a recuperar una tradició perduda : la consciència del propi jo en relació amb la natura. No és tot relatiu ? La bona educació no és el resultat del domini del poderos sobre el feble i desprotegit ? Hi ha una subjectivitat de tots els judicis i opinions que ens obre a la tolerància.
D'aquesta manera el pensament del segle XV i XVI es fonamenta en una idea d'home naturalista, humanista i individualista. El món necessita una concepció ordenada, sistemàtica, reglada com a cosmos. La subjectivitat humana neix com afirmació de l'individu en relació al món i la naturalesa. El segle XVII despregarà el racionalisme dins França.La hegemonia hispànica ha caigut en picat i el relleu per la França catòlica amb la Pau de Westfàlia (1648) i la Pau del Pirineus ( 1659). Descartes serà un pensador condicionat per aquestes estructures institucionals i socials. Serà un pensament tolerant i lliure en l'àmbit científic i pràctic però conservador i escolàstic en sentit ideològic. És aquesta separació entre ciència i ideologia la que inicia el problema sobre la qüestió de la fe i la seva relació amb la raó que volem plantejar.

2.- El plantejament del problema en Descartes : la fe i la raó han de poder complementar-se.

Descartes en les seves obres : "Meditacions Metafísiques" i "Discurs del Métode" presenta la figura de Déu de manera diferent a la tradició anterior.L'argument que utilitza és la presència dins el cogito (res cogitans) d'una idea que no puc donar justificació alguna sobre el fet que la tingui dins meu.Però una vegada Descartes té la certesa sobre ser una cosa que pensa es planteja en la tercera meditació el següent dubte:
" però, ¿què potser no sé també què es requereix per saber del cert qualsevol altra cosa? En aquest coneixement primer no hi ha res més que una percepció clara i distinta d'allò que conec. I això no seria suficient de debò per assegurar-me de la seva veritat , si jo pogués percebre una cosa així de clara i distinta i que resultés ser falsa. (........) "
Es tracta del rebuig a la pura experiència subjectiva. Pensar la veritat implica creure que es possible. Aquesta idea serà el que fa que el cogito tingui la necessitat d'afirmar-se i evidenciar el seu propi ésser. Mantenir la certesa fins i tot quan jo he deixat de pensar converteix la pròpia certesa en indubtable , aquesta serà la clau per buscar un fonament que garanteixi aquesta continuïtat.
El cogito ha de configurar-se dins les relacions entre filosofia-teologia i ciència o bé, entre fe, raó i certesa. Per això hi ha unes consideracions bàsiques que neixen de les seves "Meditacions Metafísiques"
a.- Les percepcions dels sentits no son fiables, els sentits ens han enganyat molts cops per tant és prudent desconfiar d'ells. Aquesta certesa del món exterior es posada en dubte.
b.- La primera consideració ens porta a la pregunta : Fins on arriba el dubte del món exterior ? Puc fins i tot dubtar del cos, del que estic fent ara mateix ? La segona consideració diferencia entre el somni i la vigília que no permet cap certesa sobre el que estem experimentant : ni el cos , ni el que crec que estic experimentant ara mateix garanteixen veritat alguna i continua el dubte. Fins i tot puc dubtar que 2+4 son 6 ?
c.- Aquest engany que sembla estar present en tot arriba a la naturalesa i als seus principis universals. Però aquesta tercera consideració ens porta a la idea de poder estar instalats en l'error si és Déu qui ha posat en nosaltres aquesta constant equivocació però això sembla que contradiu el principi del Déu bo i poderòs.
d.-I si fos un perit enganyador el que provoca que m'equivoqui ? un geni maligne astut i poderós que es dedica a provocar l'error i l'engany?

Per tant el problema de l'existència de Déu en Descartes comença en aquest punt : el dubte radical que ha de portar a la veritat indiscutible de l'existència de Déu.

2.1 De la Tercera Meditació : De l'existència de Déu :

Descartes buscarà una bona argumentació en trobar dins meu una idea que ni el propi cògito pugui justificar. Es tracta de donar l'argument de que la causa primera del món i del cògito és Déu perquè precisament tinc la idea deDéu dins meu. Per això inicia el fil argumental amb la diferencia entre l'origen de les idees : unes idees anomenades innates (nascudes amb mi) unes idees adventicies ( que neixen de l'exterior i son alienes) i les idees inventades ( inventades pel subjecte). La diferència entre aquestes ve exclussivament pel contingut objectiu representat. Per Descartes les grans qüestions seran el jo, Déu i el Món. Tres idees : res cogitans, res infinita, res extensa.
El jo , res cogitans , és la consciència o el pensament com un jo pensant amb les propietats de pensar, sentir, voler, ...
Déu, res infinita, la causa de la idea innata en mi d'un ésser perfecte i infinit no pot estar en mi mateix que sóc contingent i finit, imperfecte , que dubto sinó ha de ser una idea externa a mi mateix. Aquesta idea de perfecció i infinitut ha d'estar vinculada a una causa real que sigui infinita i perfecte: Déu. Ara doncs Descartes utilitza l'argument ontològic deSan Anselm de Canterbury.
Món, res extensa, el món exterior serà fonamentat per Déu. Jo no puc estar segur de les idees clares i distintes que hi han en mi si no hi ha un Déu que es garantia d'aquestes idees externes.

Sembla doncs que la raó es constitueixi en base de la fe.Descartes però té clar que la teologia cristiana necessita adquirir una solidesa distinta de la que fins aleshores l'aristotelisme i l'escolàstica havia aportat. La nova ciència feia que efectivament aquesta nov
a teologia també es produís. Com cercar un mètode unitari i sistemàtic exempt de contradicció ? Precisament les matemàtiques poden ser un bon referent per Descartes en aquesta línia. No resulta estrany que marxi de la França del cardenal Richelieu a l'herètica Holanda calvinista i luterana . Cal dir que Descartes viu en una època que es realitza un auto de fe a Giordano Bruno,es condemnà a Copérnic al 1616 , s'empresona de per vida l'antiaristotèlic Tommaso Campanellai la condemna de Galileu per les autoritats eclesiàstiques romanes del papa Urbà VIII i recolzada per la Biblia. Semblava doncs que la teologia i l'autoritat de l'esglèsia eren inqüestionables fins aleshores. Però si que és cert que nombrosos teòlegs varen iniciar una reforma que va quedar aturada pel cas Galileu. Però les Meditacions sobre els principis de la filosofia van provocar una forta oposició entre teòlegs i filòsofs perquè Descartes vol donar resposta amb un mètode nou solució al problema de l'existència de Déu i de l'ànima humana. De fet els llibres de Descartes seran cremats fins i tot a Holanda pel seu ateisme, pel·lagianisme i escepticisme...
Les proves sobre l'existència de Déu ja s'havien iniciat en el seu "Discurs del Mètode" però amb les "Meditacions Metafísiques" es radicalitzen definitivament. En les meditacions es generalitza la
seva concepció de subjecte (res cogitans)